LA LEI SECA CORIANA
Las tavernas, esus lugaris emblemáticus en abondu de colturas i por to los alrreoris del mundu, ondi las gentis se arrejuntan pa jopearsi, manducar i pa juntar la pata cona oreja usea relacional-si.
Ubu tiempus ondi se presseguierun esus sitius i enos Estaus Uníus d´América se pusu una medía mu radical que se conoció en tó el mundu: “La Lei Seca”, dendi los añus de 1920 jasta el de 1933. Esta lei prebía la produción, la venta i el trasporti de toas las bebías alcólicas, metiendu en parti tamién al vinu.
Endenantis d´esu i que mu pocus sabin es que, mesmamenti dendi el 1907 al 1910, Bilbau estuvu debaju de la “lei seca” i angunus puebrus comu Coria tamién, esu sí solamenti pa los domingus. Estu jué cuandu el Gobiernu presidiu por Antoniu Maura i Montaner aprovó en el añu de 1905 un Regramentu pa l´apricación del descansu dominical, con to i con esu en Coria se bebió de lo lindu manque se cerraran las tavernas, en las callis i praças, a las puertas del baili se vían las gentis conel abitual morapiu. Mu pocus jacían fé de las conseqüencias que dichu regramentu iba a tenel p´al setor taberneru.
Velaquí el porqué en el noticieru de Cacris del 26 de noviembri de 1907, n´el que juerun adenunciaus cuatru tabernerus de Coria por vender vinu en domingu. Es que el vinu en los días de fiesta dan mucha feliciá, van de la manu comu dos enamoraus dendi sigrus porque los amantis del vinu no solu son más felicis, es que amás son escapacis d´adatarsi a las nuevas sitacionis por mu aginantis que sean.
! LO QUE NO PASI EN CORIA !
Jaime Gilmart
Coria